Descolonitzar la ment palestina de Haidar Eid

Aquest és un llibre dictat a cop de notes de veu sota les amenaces de les bombes a Gaza per Haidar Eid, professor de literatura a la universitat d’Al-Aqsa, qui va haver-ne de fugir amb la seva família després que els bombardejos destruïssin casa seva. Actualment es troba a Rafah
Universitat d’Al-Aqsa després dels bombardejos, 29 de gener de 2024 — YouTube

Es tracta d’un llibre per rumiar de manera crítica sobre el tòpic dels dos Estats com a pretesa solució tant vers l’actual genocidi en curs com vers al règim d’apartheid (“separació” en afrikaans) establert per Israel. És, en conseqüència, una crida a l’acció prenent per objectiu l’alliberament del poble palestí, de tot el poble palestí: «els residents de Gaza i Cisjordània, els refugiats i els ciutadans palestins d’Israel»[i], partint del principi de realitat establert per Edward Said: «Per avançar cap a  l’autodeterminació palestina ens cal un reconeixement honest d’on som».

Uns objectius que obliguen a desfer el camí imposat per Israel des dels Acords d’Oslo, un «Versalles palestí»[ii] com l’han anomenat José Abu-Tarbush i Isaías Barreñada, i cercar una solució democràtica més adequada a la brutal realitat existent. Una exigència tant per al moviment d’alliberament palestí com per als moviments de solidaritat internacional:

“Hem de donar indicacions clares sobre allò que exigim exactament. I volem que les organitzacions de la societat civil de tot el món intensifiquin la campanya de sancions antiisraelianes per obligar Israel a posar fi als seus atacs genocides contra nosaltres.”[iii]

Un llampec contra la «conspiració internacional de silenci» que colpeja fins al moll de l’os l’estructura d’opressió bastida per Israel. L’exemple de la sanguinària dictadura afrikaner de Sud-àfrica ha estat un model tràgicament superat per Israel, en concret: la segregació racial promoguda per l’oligarquia blanca per a controlar els negres en camps de concentració aparentment autònoms i democràtics, els bantustans, han estat copiats fil per randa per Israel que sempre ha tingut una relació especial amb la dictadura afrikaner, de fet, entre 1976 i 1986 va haver-hi una estreta aliança entre els dos règims des que Israel va convidar al primer ministre afrikaner, John Vorster més conegut com a «mr. Vorster», nazi-feixista confés, a visitar Israel el 1976 [iv]. Un any després d’aquesta trobada la dictadura afrikaner celebraria aquesta feliç aliança, desvetllada per The Guardian en una investigació periodística, declarant que: “Israel i Sud-àfrica tenen per damunt de tot una cosa en comú: ambdues estan situades en un món predominantment hostil habitat per pobles obscurs”[v].

Checkpoint a Qalandiya, Cisjordània, 2009 — Anne Paq / Activestills / BDS

De tal manera que els governs que sobre el paper existeixen a Gaza i Cisjordània tenen molt a veure amb els bantustans que els bòers feixistes van imposar a la població negra. Els acords d’Oslo simplement van donar una envernissada legal a “una realitat estatal no democràtica sobre el terreny”[i].

Eid posa l’accent en el fet que avui en dia és inviable un Estat palestí que funcioni donat el genocidi en curs i la realitat emmurallada de l’apartheid. Contra un Estat palestí condemnat a ser un bantustan Eid senyala una altra solució:

“Una d’aquestes solucions i que ressorgeix actualment, és la d’un estat laic i democràtic per a tots els seus ciutadans, que s’establiria després del desmantellament de l’actual sistema multinivell d’opressió entre el riu Jordà i el mar Mediterrani. Aquesta solució garanteix la igualtat política, independentment dels orígens religiosos i ètnics, és precisament del que tracta l’actual agitació a Palestina, dirigida per joves revolucionaris.”[ii]

Un clam que ha llençat campanyes com la One Democratic State Campaign o el mateix BDS (les sigles del moviment Boicot, Desinversions i Sancions). Aquest és l’horitzó que planteja Eid per a trencar la columna vertebral d’un apartheid que segrega en tres estaments subjugats al poble palestí. Un d’ells, potser el més oblidat en els moviments de solidaritat internacional, l’és aquell 22% de ciutadans palestins d’Israel, parlem 1.4 milions de persones, amb la seva condició de ciutadania negada. Com ha denunciat B’Tselem, la principal organització israeliana de drets humans, en el document A regime of Jewish supremacy from the Jordan River to the Mediterranean Sea: This is Apartheid, la conclusió del qual és taxativa: «Tota la zona que Israel controla entre el riu Jordà i el mar Mediterani està governada per un únic règim que treballa per avançar i perpetuar la supremacia d’un grup sobre l’altre». Un regne de terror denunciat fins pel mateix Jimmy Carter en el seu llibre de 2006 Palestine: Peace Not Apartheid, que no li va estalviar les acusacions d’antisemita per part del sionisme ianqui, però han estat nombroses organitzacions que han denunciat el terror sionista: Yesh Din, organització israeliana de drets humans en el seu informe The occupation of West Bank and the crime of apartheid; Human Rigths Watch l’abril de 2021 a A Threshold Crossed. Israeli Authorities and the Crimes of Apartheid and Persecution; Amnistia Internacional el febrer de 2022 a Israel’s apartheid against palestinians. Cruel System of domination against humanity o Al-Haq, organització palestina de drets humans, a Israeli apartheid. Tool of zionist settler colonialism (2022). Francesca Albanese, relatora especial de la ONU, ho va resumir d’una manera brutal: «l’apartheid està davant dels teus ulls, allà on vagis». En el context deshumanitzador instal·lat per l’extrema dreta global i el feixisme sionista el més colpidor però és la crueltat amb els més desvalguts, les dones i els nens, el règim d’apartheid d’Israel ha empresonat a 50.000 nens i nenes entre 1967 i 2021[iii].

Soldat israelià detenint un nen al poble ocupat de Kfar Qaddum, Cisjordània, el 23 d’agost de 2019 — Nidal Eshtayeh/Zuma Press/ContactoPhoto

Quines són les urpes i els ullals d’aquest règim tant denunciat? Doncs el constitueixen les carreteres separades per nacionalitat, els 573 checkpoints militars al voltant de Cisjordània, les ocupacions de terres per grups paramilitars (unes ocupacions que han arrabassat el 54% dels terrenys cisjordans), i tota una segregació racial militaritzada que supera el precedent sud-africà:

“Actualment, tant a Israel com als territoris palestins ocupats hi ha dos sistemes de carreteres, dos sistemes d’habitatge, dos sistemes educatius i diferents sistemes jurídics i administratius per a jueus i no jueus. Cada llei promulgada durant el sistema d’apartheid sud-africà troba la seva llei corresponent a Israel. Això inclou la Llei de zones agrupades, la Llei de prohibició de matrimonis mixtos, la Llei de circulació i permisos, la Llei de seguretat pública, la Llei del registre de la població, la Llei d’immoralitat, la Llei de les terres, i, per descomptat, la Llei de ciutadania de les pàtries bantú. Les lleis israelianes corresponents són la Llei del retorn, les lleis «temporals» del 2003 que prohibeixen els matrimonis mixtos, la Llei del registre de població, la Llei de ciutadania i entrada a Israel, la Llei de nacionalitat israeliana i les lleis sobre la terra i la propietat.”[i]

I si bé els Acords d’Oslo encarnen el rostre legal del règim d’apartheid la seva construcció ha estat més prolongada, més estructural, és a dir, històrica. Justament per això Eid fa de la història l’eina justiciera que colpeja sobre l’enclusa de l’horror: “El que cal abordar és una visió històrica humana de les qüestions palestina i jueva”[ii]. Ja que només així s’endevina el rastre criminal que ens duu fins als pecats imperials de França, Anglaterra i, després de la Segona Guerra Mundial, dels Estats Units, però també fins a l’antisemitisme europeu que va encoratjar al sionisme, doncs, com afirmen Abu-Tarbush i Barreñada: “el sionismo e Israel son hijos de la vieja Europa”[iii].

És una tasca que reviscola així en els moviments de solidaritat internacional el necessari batec de noves formes d’antiimperialisme. En el terreny de l’acció, però, és la lluita contra la dictadura feixista afrikaner la que ens pot inspirar en la lluita dels nostres dies. Si en el cas de Sud-àfrica el boicot internacional va esdevenir un moviment de masses mundial estretament vinculat amb la resistència popular negra, el moviment encapçalat pel BDS ens ofereix la mateixa oportunitat amb el poble palestí. L’autodeterminació a Palestina s’encarna així en la consigna de Said contra l’apartheid: «igualtat o res!».

Una consigna per a esbandir la indiferència que tant hem notat en aquestes eleccions catalanes. El Parlament de Catalunya es va convertir el 16 de juny de 2022 en el primer parlament europeu en denunciar l’apartheid d’Israel. El temps de silenci que ha regnat a la Generalitat, i durant la campanya electoral, es fa més vergonyant, la inacció més punyent, el moviment estudiantil, per contra, més digne.

Notes

[i] Haidar Eid: Descolonitzar la ment palestina, Barcelona, Manifest, 2024, p. 24.

[ii] José Abu-Tarbush i Isaías Barreñada: Palestina: de los acuerdos de Oslo al apartheid, Madrid, La Catarata, 2023, p. 36.

[iii] Eid, Op. Cit., p. 16.

[iv] Abu-Tarbush i Barreñada, Op. Cit., p. 146.

[v] Chris McGreal: “Brothers in arms – Israel’s secret pact with Pretoria”, The Guardian, 7-2-2006. Disponible aquí

[i] Eid, Op. Cit., p. 21.

[ii] Eid, Op. Cit., p. 23.

[iii] Abu-Tarbush i Barreñada, Op. Cit., p. 35.

[i] Eid, Op. Cit., p. 117.

[ii] Eid, Op. Cit., p. 70.

[iii] Abu-Tarbush i Barreñada, Op. Cit., p. 132.

Nada de esto sería posible sin suscriptores